En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.] Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: «Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més.» [L’amo li va dir: «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.» Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: «Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més.» L’amo li va dir: «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.» Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: «Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre.» L’amo li contestà: «Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca.» Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».]
Cerco el meu benestar, la meva seguretat, la meva tranquil·litat evitant qualsevol problema? O bé vaig assumint riscos perquè la meva vida no sigui estèril, petita i sense horitzons?
Estic disposat a respondre a les expectatives que Déu té posades en mi? O bé em fa por arriscar-me?
Visc una fe enterrada sota el conformisme o bé la visc compromès, tot i que això em pugui complicar la vida?
Aquí tens els teus servents,
aquí tens les teves serventes, Senyor.
Al capdavall, voldríem haver-te estat útils.
Desitgem complir la nostra missió
-cadascú la que té, allà on l’has posat-,
de la millor manera possible…
més ben dit, tan bé com sapiguem.
Sabem que valores sobretot l’actitud,
el que hi aportem de part nostra,
l’esforç i el risc, encara que no tinguin èxit.
No importa la categoria o el volum de la feina,
ja que tot talent, gran o petit, és do teu:
capital, temps, aptitud, capacitats.
Som servents que no mereixem recompensa:
gràcies que tresquem, com és el nostre deure.
Treballant pel teu Regne, no té sentit jubilar-se.
Però tu, Senyor, passaràs comptes.
I ets tan bo, si no som dolents i ganduls,
que el premi serà estar amb tu, per sempre,
jubilant d’alegria.
ARRISCA’T
Pots escollir les veus que t’acompanyen.
També pots ser, fresca claror dins la foscor i així ser fi.
Ser tot, ser nou.
És cosa teva que comenci el dia.
També ho és,
que no t’empassi la buidor i la son.
Pots dir que sí…que no
Però sobretot arrisca’t. Arrisca’t.
No valdràs res , sinó.
Tu ets la juguesca i si no arrisques,
no hi ha joc.
Pots engreixar la teva fantasia.
Menja’t la por.
Que només vol fer-te un forat corcat al cor.
Viu, somia.
Beu-te d’un glop l’amor i l’alegria.
Fes-te de nou
Sigues ficció, camina amb mi per l’horitzó. Nit i dia.
Lletra i música: Àngels Medrano
