Per: Jorge Juan Reyes
Manuel Santamaría va néixer a Madrid, l’any 1984. Va fer estudis d’ADE, a la universitat de Comillas. És jesuïta des l’any 2011. Li agrada l’esport, la natura, la música i sobretot, tenir bones converses on poder conèixer què es mou a la vida. En aquests moments viu a Madrid, a la comunitat de l’Estudiantat de Teologia Sagrado Corazón de Jesús. A la universitat Pontifícia de Comillas, al costat d’altres religiosos, religioses i laics, fa els seus estudis de teologia, i es prepara per a la seva ordenació sacerdotal. Es troba feliç amb la seva vocació.
ViS: Manuel, ¿qui són els jesuïtes i què fan?
M: Els jesuïtes són religiosos, és a dir, homes consagrats a Déu, moguts per l’espiritualitat ignasiana, “són homes que es reconeixen pecadors, però cridats a ser companys de Jesús” (Congregació General 32), amb un “testimoni de la Bona Notícia per la unió entre nosaltres i amb Crist” (CG 36). Integrem la Companyia de Jesús, congregació fundada per Sant Ignasi de Loiola al segle XVI.
ViS: ¿Què et va dur a ser jesuïta? ¿Com vas descobrir la teva vocació?
M: Va influir que des del col·legi vaig estar en grups de fe dels jesuïtes. En ells vaig créixer humanament i espiritualment. Però va ser principalment l’experiència de l’amor de Déu, en els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi. És un mitjà excepcional per trobar-te amb Déu, en la contemplació de la vida de Crist i meditant el teu propi compromís amb un Déu que es dona a si mateix, en Jesús, i en totes les coses.
Amb tot això, en sentir la centralitat de Déu en la meva vida, la Companyia de Jesús semblava el mitjà per comprometre amb Ell.
ViS: ¿Què s‘ha de fer para arribar a ser jesuïta?
M: Ni més ni menys que tenir aquesta vocació. Sentir que la voluntat de Déu per a tu és aquesta crida a ser company de Jesús, amb d’altres, amb els teus errors, anant a més per compromís a viure i testimoniar la Bona notícia d’un Jesús que ens acompanya des del misteri de l’encarnació – resurrecció .
ViS: ¿Quin paper ha jugat la teva família en la teva vocació?
M: Molt. Des de l’exemple dels meus germans grans participant activament en recessos, voluntariats i comunitats de fe, fins als meus pares i avis volent ser uns cristians coherents en el dia a dia.
ViS: ¿Què ha aportat a la teva persona la teva opció vocacional?
M: M’ha fet intentar canviar i créixer, anant més enllà, amb l’exemple de Jesús i de persones que en són un reflex, aprenent dels errors, i amb grans lliçons que m’han donat els petits del món.
M’ha permès conèixer moltíssimes persones, ja siguin religioses o laiques, que intenten fer millor aquest món. M’ha donat l’oportunitat d’acompanyar el creixement de persones que van buscant els ecos de Déu en la seva vida.
ViS: ¿Quines dificultats t’has trobat en el teu camí vocacional i com les has superat?
M: En general les dificultats sorgeixen quan la realitat et menja. Poden ser de dues maneres:
– Per ser una situació per a la qual no estàs preparat, i llavors la por, al costat d’una maldestre gestió, et descol·loca.
– Però la més confusa és quan has oblidat la clau de discerniment “que Déu sigui el teu Principi i Fonament, i la resta tingui una rellevància relativa, tant quant et dirigeixi a Déu o te n’allunyi “.
Se supera parant un moment, amb tu mateix i amb el Senyor, tornant a col·locar cada cosa al seu lloc relatiu (respecte a Déu) i buscant com reaccionar amb la teva capacitat, però des de qui és Déu per a tu
ViS: ¿Què és el que més admires de Sant Ignasi de Loiola?
M: Haver entrellaçat l’encontre amb Déu amb l’autoconeixement, per comprometre’t en la missió de l’Evangeli. Que va saber intuir que Déu li parlava al seu interior, en les seves “mocions” per comunicar-li la seva voluntat, però que havia de discernir-la, per no confondre-la amb el mal esperit que vol embolicar-nos subtilment, fins i tot amb coses aparentment bones.
ViS: A un noi o noia que estigués pensant la seva vocació, ¿què li diries?
M: El mateix que deia Benet XVI per a un cristià, jo ho aplicaria a la vocació: “No es comença a ser cristià (consagrat) per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva “(Deus caritas est, 1).
Que tingui moments (en el dia a dia, i amb uns Exercicis Espirituals) per trobar-se amb Déu. No és qüestió de “què vull”, o de “quines pors tinc”, o “què és millor”, sinó de posar-te davant de Déu, sentint-te estimat incondicionalment. Sabent que hom no és millor per ser religiós o amb parella, o en una altra organització, sinó que pugui escoltar-se veritablement com respon a la petició “Senyor, que jo sigui el que en el fons del meu ésser sento que tu em crides a ser” .
