Per: Joan Alsina Ballesté. Filòleg i professor de Llengua i Literatura de Salesians Sant Vicenç dels Horts

Joan Alsina de Sant Vicenç dels Horts analitza per a SMX la novel·la “Maneras de Vivir”, de Luis Leante, últim premi Edebé de Literatura Juvenil. D’una manera amena i detallada desgrana els principals ingredients literaris d’aquesta novel·la, que la converteixen en una molt recomanada lectura tant pel seu contingut com per la seva construcció.

Luis Leante acaba de publicar “Maneras de vivir“, Premi Edebé de Literatura Juvenil 2020. Un llibre que va cabdellant la trama de mica en mica, ara amb un fil, ara amb un altre, fins formar una troca en què s’hi embolica l’afecte, el dolor, la intriga, la superació, l’amor, el rock’n’roll i l’amistat. En conjunt, es tracta d’una invitació a fer passos, mai solitaris, que ens allunyin dels pous on ens aboca la vida.

L’autor s’atreveix a explicar-nos una història a partir de les entrevistes que un escriptor fictici fa en primera persona a diferents personatges de l’entorn familiar d’en Jimi, l’excantant de la banda de rock Samarkanda. Aquesta banda representa una de les referències musicals del panorama musical espanyol dels vuitanta. Als lectors més carques i rockers no els costarà identificar-hi la clara referència al grup Leño i al seu hit “Maneras de vivir”, com també un homenatge a Jimi Hendrix. Però, referències a part, Leante aconsegueix, amb un ritme àgil i conversacional, fer-nos conèixer el protagonista, sobretot pel que en van explicant els altres personatges.

En aquest sentit, es tracta de memòries i, per tant, la trama s’organitza en forma de flaixbac d’uns fets vistos des de diversos prismes. És molt destacable com Leante fa parlar cada personatge i aconsegueix definir les seves personalitats, perfectament diferenciades i ben traçades. De fet, els diàlegs són el que més aplaudeixo de la novel·la. És en allò que diuen –i en el que no diuen– els personatges que el lector entra en la història fins quasi sentir les olors d’Alacant.

Hi ha un personatge que m’ha encantat i que si tingués ocasió de parlar amb l’autor li preguntaria d’on l’ha tret. És Don Cosme. És molt secundari però, al final, resulta ser una peça fonamental. No us en dic res més. A llegir!