Cada dia estic més convençut d’aquesta afirmació. Com més temps passa més em reafirmo en el convenciment que la vocació és la clau de la felicitat plena. Hi ha gent que va fent tombs, de vivència en vivència, d’una banda a l’altra, deixant-se escapar la vida entre els dits. És aquesta sensació que la vida te l’estan vivint altres. Com si algú hagués posat una música i estiguéssim obligats a ballar el ball que altres ens marquen, no el que nosaltres volem.

Quanta tristesa genera aquest tipus de vida! Quant neguit! Quant desassossec! És un vaixell a la deriva. Diu Fernando Pessoa en la seva obra “El Llibre del desassossec” que els homes i dones de la seva generació són com un vaixell navegant sense un port al qual arribar. Però, ¿com es pot viure així? Sense un objectiu, sense una meta, sense un port al qual dirigir-se. Com es pot viure xipollejant en el mar immens de la vida sense un altre objectiu de seguir xipollejant per no enfonsar-se?

Aquestes i altres preguntes són les que em sorgeixen quan em trobo amb persones sense rumb, que es viuen des de la indiferència i que no volen ni tan sols pensar que la seva vida pot tenir un per què i un per a què. I m’agradaria dir-los que hi ha una meta, i que és de debò; que estan cridats a viure una vocació meravellosa que ningú mai no viurà si no la viuen ells; que aquesta vocació és a la Vida (amb majúscula) i que ve d’un Altre (també amb majúscula); i que només valdrà la pena la travessia si, finalment, aconsegueixen arribar al Port segur que és Déu. L’onatge, les tempestes i els sismes submarins de la vida només tindran sentit en un Déu que sempre hi és per reparar el nostre malmès vaixell, que sempre ens espera i que sempre ens acollirà amb els braços oberts.

Feliç curs a tots, amics.