Va néixer a Madrid, el 26 de novembre de 1978, en el si d’una família senzilla i molt treballadora. Els seus pares han estat comerciants i han tingut el seu propi negoci fins que ja s’han jubilat. És la petita, i l’única noia, de tres germans. Els tres van estudiar en un col·legi salesià. Els seus dos germans homes, al col·legi salesià de Estrecho, i ella, al col·legi de les salesianes de Villaamil. Va fer el grau en filologia anglesa, i el grau en ciències religioses.

A Maribel li agrada caminar, les històries de suspens, la lectura, el cinema i les sèries.

Estant a primer de BUP, un salesiana del seu col·legi ja li va proposar ser salesiana, però ella li va donar llargues en aquell moment; fins i tot li va dir que havia conegut altres religioses, i que potser se n’aniria amb elles. Finalment, amb el discerniment apropiat, va fer el pas per ser Filla de Maria Auxiliadora. Avui està feliç de la seva vocació i dóna gràcies a Déu pel gran regal que li ha fet, sense ser-ne ella mereixedora.

ViS: Maribel, ¿on t’estàs ara i què fas?

M: Soc a Vitoria, on una comunitat de cinc salesianes participem en la missió de l’escola Nazareth. Soc tutora de 1r d’ESO i coordinadora de pastoral. Faig classe d’anglès i de llengua a l’ESO. Tenim grups de fe com a activitat de temps lliure i acompanyo un grup de 3r i 4t d’ESO i un altre de 5è i 6è d’EP.

ViS: ¿Per què ets Filla de Maria Auxiliadora i no una altra religiosa?

M: Sóc antiga alumna d’un col·legi salesià i això deixa empremta. Mai no em va passar pel cap entrar en cap altra congregació. Vaig conèixer algunes religioses no salesianes, però no eren “de les meves”. Suposo que la part afectiva també és important a l’hora de prendre certes decisions, i jo a les salesianes les apreciava des de sempre. A més, em sentia identificada amb la missió salesiana pel meu desig de ser educadora.

ViS: ¿Com ha estat el teu procés vocacional? ¿Què et va portar a prendre la decisió de ser Filla de Maria Auxiliadora?

M: Crec que va ser una cosa molt lineal, sense ruptures. Vaig passar de l’escola a l’aspirantat com una cosa gairebé natural per la inclinació que sentia en aquells últims anys com a alumna en Villaamil en què ja participava en les trobades vocacionals amb altres joves. Aquestes trobades de forma puntual i les reunions en el grup de fe anaven fent-me veure que potser la vida religiosa salesiana era per a mi.

ViS: ¿Quines dificultats has trobat? ¿Com les has resolt?

M: Suposo que les dificultats són les normals del dia a dia, no puc parlar de grans moments de dificultat o de crisi en el meu camí vocacional. Sí que hi ha moments clau, com el discerniment previ a la primera professió o a la professió perpètua, en els quals la proximitat d’altres germanes m’ha ajudat molt. Considero un regal els consells i la presència dels qui recorren aquest mateix camí amb cert “avantatge” perquè el van començar abans. Fins i tot en dificultats quotidianes, com les petites desil·lusions, són de gran suport les paraules serenes de qui, des de fora, coneixent-te bé, pot posar-hi una mica de calma.

ViS: ¿Quin paper hi ha jugat la teva família?

M: La meva família sempre ha estat i continua sent un suport. Davant la decisió d’entrar jove a l’aspirantat, els meus pares es van mostrar molt respectuosos i no van posar-hi dificultats. Van entendre que havia de prendre el meu camí, com també els meus germans anaven prenent el seu en el seu projecte de formació acadèmica, d’elecció de treball i per formar una família. També els germans ens hem recolzat en les diferents situacions i decisions, des de l’inici i fins avui.

ViS: ¿Què van pensar els teus amics quan vas dir que volies ser Filla de Maria Auxiliadora?

M: La gent més propera, la que em coneixia bé i sabia de les meves inquietuds, no es va sorprendre gaire. Crec que el que més va cridar l’atenció en el meu cas va ser la decisió de fer COU ja a l’aspirantat. La pregunta de moltes de les meves companyes va ser per què no esperava aquest any per fer el pas. Els amics de veritat ja sabien que això era el que podia fer-me feliç i es van alegrar que pogués complir el meu somni.

ViS: ¿Què diries a un noi o a una noia que s’estigués plantejant la vocació religiosa?

M: Endavant! Si creus que això és per a tu, si has sentit en algun moment que Déu et vol religiós, fes el pas, decideix-te a fer un discerniment seriós i ja “en situació”, deixant-te acompanyar i caminant amb altres. Si esperes molt, si et planteges seguir mirant des de la distància, aleshores pot ser que quan vulguis decidir-te ja sigui massa tard. No és una cosa nova, és una idea que ja Don Bosco recomanava als joves i Maria Mazzarello a les germanes: no deixar per a més tard el bé que puguem fer ara; no deixar per a més tard el discerniment i la decisió sobre la pròpia vida.