Pots
dir que sóc un somiador,
però no sóc l'únic.
Es
diu que César Vallejo, poeta peruà, va demanar abans de morir
que el seu cos romanguera a França fins que a Perú, la seua pàtria,
no existira un sol xiquet amb fam. Aquesta dura frase assalta la
nostra ment en pensar què podem fer perquè ni a Perú, ni
a Equador , ni en cap racó del món, quede un xiquet amb fam.
Què
tenen en comú i de diferent Vallejo i Lennon: poeta
cantant? cantant poeta?
El
peruà mor a París pobre i malalt per paludisme i el beatle
rep quatre trets al pit d'un admirador seu a la porta de la seua
residència. Els acosten les seues tràgiques morts: ambdós van
ser aplaudits, van tindre dures i molt dolgudes infanteses, són
ídols... Tot un munt de coincidències. La principal i més
important, però, és que ambdós van donar tot per veure un món
més just i menys sagnant.
Què
els diferencia? Europa, Amèrica; el nord, el sud; Anglaterra,
Perú; primer món, tercer món; país desenvolupat, país
en via de desenvolupament; 0% de pobresa,
Què
tenim nosaltres en comú amb ells? Tot va començar el nadal del
2005, quan a un grup de joves del Col·legi Salesià de Borriana se'ls ocorre fer una
campanya per a aconseguir diners i pagar els estudis a
xiquets i xiquetes del carrer d'Equador, país sud-americà amb
altíssims nivells de pobresa i una educació molt per davall del
nivell que ells i elles tenen. De la venda de polseretes, de demanar per
les botigues, del sorteig d'una cistella de nadal i la venda de paperetes,
de la participació i donació individual, es va aconseguir tot
un èxit: lluitar i treballar tots plegats per unes persones que s'ho
mereixen i s'ho valen tant com nosaltres. I el més bonic, aconseguir despertar la sensibilitat i l'amor per la justícia i la
solidaritat.
Increïblement,
l'esperit del nadal no es va apagar en tornar de vacances. Un
altre grup d'alumnes, junt amb alguns inquiets professors i professores, amb un gust especial per la música i per les
causes justes, decidiren escriure alguna cançó i
fer el disc que vosté té ara en les seues mans. Al principi tot
pareixia molt remot i quasi impossible, però ja pot veure que
no. Unes veus semblants a les de de Vallejo i Lennon, dels nostres xics i
xiques, de la gent del nord i també de la gent del sud, han fet tangible el
somni. Potser no podem canviar el món, però el món no
canviaria sense nosaltres. Potser “pots dir que sóc un
somiador, però no sóc l'únic”. ( John Lennon)
Xiquets
del carrer
L'Equador té una població total de quasi 13 milions d'habitants. Hi ha uns 3.800.000 xiquets, xiquetes i jóvens en edat escolar. D'acord amb les estadístiques vora el 40% dels xiquets no arriba a completar l'escola primària i quasi el 50 % dels jóvens està fora del col·legi o secundària.
Els
xiquets/s'i jóvens s'incorporen molt prompte al mercat laboral.
El percentatge major de xiquets i xiquetes que treballen al carrer
correspon a la franja d'
Hi ha el maltractament infantil-juvenil, com a fruit d'una cultura agressiva, masclista que comprén a tots els sectors i estrats socials. El 45% dels jóvens es consideren maltractats; el 34% dels jóvens entre 14 i 16 anys manifesten que els seus pares els colpegen almenys una vegada a la setmana.
Quant a la població infantil del carrer en sentit estricte, no hi ha dades precises. Els xiquets, xiquetes i adolescents que "viuen al carrer" no són comptats ordinàriament en les enquestes i estadístiques dels censos nacionals. No obstant, hi són. La seua presència és innegable. Representen un dels “productes” inesperats, dramàtics i acusadors del fracàs de tants somnis polítics i socials (i humans) . Són també el pronòstic més visible de fracassos futurs si continuen els errors, l'egocentrisme, l'egoisme i la miopia selectiva que aquests generen.
Segons alguns, el fenomen dels xiquets del carrer és relativament nou, de les últimes dècades; i el pitjor, està en franca expansió. Però nosaltres no ho permetrem. Són moltes les persones que estem lluitant i treballant perquè açò no ocórrega, perquè el fenomen “Xiquets del Carrer” desaparega i quede en el record com un malson. ONGs, grups de persones organitzades, persones a nivell individual i inclús jóvens que per la sort d'haver nascut al nord, saben que tenen a les seues mans el poder i al seu cor quasi l'obligació moral de fer quelcom per canviar aquesta situació, ens posem en marxa i amb l'encant i la universalitat de la música ens posem a treballar.
És difícil, sí, és veritat. És molt difícil, i haurem de treballar tots i totes durant molt de temps, tots plegats, i no hi haurà recompensa al principi però… si estem convençuts, si estem segurs del que volem i si no decaiem, ho podem aconseguir.
Avui
Quito i Burriana estan més prop que mai, avui Quito i Borriana
entonen les mateixes lletres i ballen els mateixos ritmes,
buscant i perseguint el mateix objectiu. Avui Quito i
Borriana no volen més xics i xiques del carrer i busquen més
xics i xiques somrients.
Hui tots i totes escoltem, cantem,
ballem i … cridem: “Veu
Puedes
decir que soy un soñador,
pero no soy el único.
Se dice que César
Vallejo, poeta peruano, pidió antes de morir que su cuerpo
permaneciera en Francia hasta que en Perú, su patria, no
existiera un solo niño con hambre. Esta dura frase asalta
nuestra mente al pensar qué podemos hacer para que ni en
Perú, ni en Ecuador , ni en ningún rincón del mundo, quede un
niño con hambre.
Qué tienen de
común y de diferente Vallejo y Lennon: ¿poeta cantante?
¿cantante poeta?
El peruano muere
en París pobre y enfermo por paludismo y el beatle recibe
cuatro tiros en el pecho de un admirador suyo en la puerta de su
residencia. Los acercan sus trágicas muertes: ambos fueron
aplaudidos, tuvieron sufridas y muy dolidas infancias, son ídolos...
en fin, un sinnúmero de coincidencias, pero, la principal e
importante es que ambos dieron todo por ver un mundo más justo y
menos sangriento.
¿Qué los
diferencia? Europa, América; el norte, el sur; Inglaterra, Perú;
primer mundo, tercer mundo; país desarrollado, país en vías
de desarrollo; 0% de pobreza,
¿Qué tenemos
nosotros en común con ellos? Todo empezó en la navidad de 2005-
2006 cuando a estos chicos y chicas se les ocurre hacer una
campaña para conseguir dinero y becar, es decir pagar los
estudios a niños de la calle de Ecuador, país sudamericano con
altísimos niveles de pobreza y una educación muy por debajo del
nivel que ellos tienen. De la venta de pulseritas, de pedir por
las tiendas, del sorteo de una cesta de navidad y la venta de
papeletas, de la participación y donación individual, se
consiguió todo un éxito, luchar y trabajar juntos por unas
personas que lo merecen y lo valen tanto como nosotros/as. Y lo más
bonito, logramos despertar la sensibilidad y el amor por la
justicia y la solidaridad.
Increíblemente, el espíritu de la
navidad no se apagó al regresar de vacaciones. Otro grupo de
alumnos/as, junto con algunos profesores y profesoras inquietos,
que tienen un gusto especial por la música y por las causas
justas, hablaron y decidieron escribir alguna canción y hacer el
disco que usted tiene ahora en sus manos. Al principio todo parecía
muy remoto y casi imposible, pero ya vio que no; hagamos que los
sueños de Vallejo y Lennon, de nuestros chicos y chicas, de la
gente del norte y también de la gente del sur, se hagan realidad.
Tal vez no podamos cambiar el mundo, pero el mundo no cambiaría
sin nosotros/as.
Tal vez “puedes decir que soy un soñador,
pero no soy el único”. ( John Lennon)
Niños
de la calle
El Ecuador tiene una población total de casi 13 millones de habitantes. Hay unos 3.800.000 niños, niñas y jóvenes en edad escolar. De acuerdo con las estadísticas cerca del 40% de los niños no llega a completar la escuela primaria y casi el 50 % de los jóvenes está fuera del colegio o secundaria.
Los niños/as y jóvenes se
incorporan muy temprano al mercado laboral. El porcentaje mayor
de niños/as que trabajan en la calle corresponde a la franja de
Existe el maltrato infantil-juvenil, como fruto de una cultura agresiva, machista que abarca a todos los sectores y estratos sociales. El 45% de los jóvenes se consideran maltratados; el 34% de los jóvenes entre 14 y 16 años manifiestan que sus padres los golpean al menos una vez a la semana.
Con relación a la población infantil callejera en sentido estricto no hay datos precisos. Los niños, niñas y adolescentes que "viven en la calle" no son contados ordinariamente en las encuestas y estadísticas de los censos nacionales. Sin embargo, ahí están. Su presencia es innegable. Representan uno de los 'productos' inesperados, dramáticos y acusadores del fracaso de tantos sueños políticos y sociales ( y humanos) . Son también el pronóstico más visible de fracasos futuros si continúan los errores, el egocentrismo, el egoísmo y la miopía selectiva que éstos generan" .
Según algunos, el fenómeno de los
niños de la calle es relativamente nuevo, de las últimas décadas; y lo peor,
está en franca expansión.Pero nosotros no vamos a permitirlo.
Son muchas las personas que estamos luchando y trabajando para
que esto no ocurra, para que el fenómeno
“ Chicos de
Es difícil, sí, es verdad. Es muy
difícil, y tendremos que trabajar todos/as durante mucho tiempo,
y muy juntos y no habrá recompensa al principio pero… si
estamos convencidos, si estamos seguros de lo que queremos y si
no decaemos, lo podemos lograr.
Hoy Quito y Burriana están más
cerca que nunca, hoy Quito y Burriana entonan las mismas letras y
bailan los mismos ritmos, buscando y persiguiendo el mismo
objetivo. Hoy Quito y Burriana no quieren más chicos
de la calle y buscan más chicos/as sonrientes. Hoy todos /as
escuchamos, cantamos, bailamos y … gritamos: “
Voz callejera”.